La Laia, una companya de la classe va estar un temps treballant en una escola i avui ens ha explicat la seva pròpia experiència com a mestra.
Ens ha explicat que per ella les ciències a la classe han d'estar molt relacionades amb d'identitat dels nens. A l'escola on va estar havien començat a canviar la metodologia. Van decidir eliminar les fitxes i començar a treballar per racons. Ella es trobava que no sabia què treballar. Ja que no sabia ben bé que tractar del QUÈ es va decidir per potenciar el COM.
Va fer que els alumnes creessin un comunitat d'aula. Entre tots construïen les coses.
Ens ha explicat que per ella les ciències a la classe han d'estar molt relacionades amb d'identitat dels nens. A l'escola on va estar havien començat a canviar la metodologia. Van decidir eliminar les fitxes i començar a treballar per racons. Ella es trobava que no sabia què treballar. Ja que no sabia ben bé que tractar del QUÈ es va decidir per potenciar el COM.
Va fer que els alumnes creessin un comunitat d'aula. Entre tots construïen les coses.
Ens ha comentat que a l'escola eren força estrictes amb els modals dels infants: se'ls demanava que els nens estiguessin ben asseguts. Actualment massa sovint ens passa això amb escoles que estan canviant la metodologia, però que continuen tenint pensaments molt rígids en altres aspectes.
Un dels problemes que va tenir en la seva experiència com a mestra va derivar d'aquesta qüestió. A l'aula hi havia un nen amb molts problemes derivats de la família que tenia. Era un nen violent que, tot i tenir només 4 anys, la gent ja tractava com a un diable (era molt mogut, només es relacionava amb els altres mossegant, no parava atenció...)
Com a mestra això li preocupava molt. L'infant no avançava i ella se'n sentia responsable. La Laia ens ha dit que per a ella és molt important que abans de treballar els nens se sentin bé amb sí mateixos ja que d'aquesta manera podran treballar amb altres persones. Per això va decidir no fer cas de les indicacions del centre i ser més permissiva amb aquest infant. Sovint deixava que no segués com els altres, que s'aixequés, etc. Va ser així com l'infant va començar a interessar-se pel que es feia a classe. Això va afavorir que la resta d'infants també es trobéssin més còmodes ja que el nen es portava millor.
D'aquesta manera, la dinàmica de classe va millorar però, a causa d'això la Laia va rebre moltes crítiques per part de les seves companyes. Tot i així, ella estava molt segura del la seva manera d’actuar i això la va ajudar a no rendir-se i a suportar les crítiques. Ella veia la gran evolució del nen i això era el que realment feia que no dubté de la seva actuació
CONVERSA COL•LECTIVA A PARTIR DE LA VIVÈNCIA DE LA LAIA
Crec que la Laia va ser molt valenta i va actuar bé amb aquest infant. Donant-li major llibertat i no estar-lo renyant constantment va fer que l’actitud del nen canviés. D’aquesta manera es va aconseguir un millor clima a la classe.
Les mestres paral·leles
La Laia ens ha comentat que la mestra de la classe paral•lela la va limitar molt i no la va deixar créixer professionalment. Explica que va tenir molt problemes amb ella perquè no tenia gaires ganes de fer coses per canviar la metodologia tradicional. Totes les idees que proposava la Laia li semblaven massa complicades perquè portaven massa feina.
Jo penso que l’importat és que totes dues mestres compleixin els objectius i crec que cadascuna a la seva classe ha de tenir dret d’aportar la seva pinzellada seguint la metodologia que li sembli més apropiada.
Cada mestra té una concepció sobre que és aprendre. Encara hi ha la concepció que hi ha un coneixement objectiu i que un mestre sap agafar aquell coneixement (sense qüestionar-ho) i passar-ho als nens. Està demostrat que això no funciona. Si ens fixem en el constructivisme podem veure com els nens i les nenes reconstrueixen el coneixement parlant entre ells i entre els mestres.
A les escoles el sistema de paral•leles està sent un sistema de control on normalment la mestra que té el control és la que té menys ganes de treballar i destinar temps a fer més coses per aprofundir en el coneixement dels alumnes.
Equilibri entre rigidesa i llibertat
Els nens acaben sent allò que nosaltres creiem. Si tu creus que un nen es portarà malament, al final es portarà malament. En canvi, si tu canvies i deixes de renyar-lo i castigar-lo constantment probablement aquell nen canviarà la seva actitut.
Una escola democtàtica és aquella que tracta a cadascú segons les seves possibilitats i fa comprendre que no tots podem ser tractats per igual perquè no tots som iguals.
L’important és que els alumnes assoleixin autonomia però per arribar fins aquí no cal ser excessivament estrictes i rígids. Penso que només cal deixar una mica de llibertat a l’alumne i tenir en compte que el més important és que aprengui. Les ordres de tipus militar (seu,calla, seu amb les cames creuades...) fan actuar el mestre com a dictador, creen un ambient tens a l’aula i no sempre funcionen. Així doncs, crec que és important ensenyar educació postural però que això no s’aconsegueix a base de repetir a l’alumne 1000 vegades les normes sinó simplement, cal aconseguir que els alumnes es reflexin en el mestre com a model a seguir.
Un dels problemes que va tenir en la seva experiència com a mestra va derivar d'aquesta qüestió. A l'aula hi havia un nen amb molts problemes derivats de la família que tenia. Era un nen violent que, tot i tenir només 4 anys, la gent ja tractava com a un diable (era molt mogut, només es relacionava amb els altres mossegant, no parava atenció...)
Com a mestra això li preocupava molt. L'infant no avançava i ella se'n sentia responsable. La Laia ens ha dit que per a ella és molt important que abans de treballar els nens se sentin bé amb sí mateixos ja que d'aquesta manera podran treballar amb altres persones. Per això va decidir no fer cas de les indicacions del centre i ser més permissiva amb aquest infant. Sovint deixava que no segués com els altres, que s'aixequés, etc. Va ser així com l'infant va començar a interessar-se pel que es feia a classe. Això va afavorir que la resta d'infants també es trobéssin més còmodes ja que el nen es portava millor.
D'aquesta manera, la dinàmica de classe va millorar però, a causa d'això la Laia va rebre moltes crítiques per part de les seves companyes. Tot i així, ella estava molt segura del la seva manera d’actuar i això la va ajudar a no rendir-se i a suportar les crítiques. Ella veia la gran evolució del nen i això era el que realment feia que no dubté de la seva actuació
CONVERSA COL•LECTIVA A PARTIR DE LA VIVÈNCIA DE LA LAIA
Crec que la Laia va ser molt valenta i va actuar bé amb aquest infant. Donant-li major llibertat i no estar-lo renyant constantment va fer que l’actitud del nen canviés. D’aquesta manera es va aconseguir un millor clima a la classe.
Les mestres paral·leles
La Laia ens ha comentat que la mestra de la classe paral•lela la va limitar molt i no la va deixar créixer professionalment. Explica que va tenir molt problemes amb ella perquè no tenia gaires ganes de fer coses per canviar la metodologia tradicional. Totes les idees que proposava la Laia li semblaven massa complicades perquè portaven massa feina.
Jo penso que l’importat és que totes dues mestres compleixin els objectius i crec que cadascuna a la seva classe ha de tenir dret d’aportar la seva pinzellada seguint la metodologia que li sembli més apropiada.
Cada mestra té una concepció sobre que és aprendre. Encara hi ha la concepció que hi ha un coneixement objectiu i que un mestre sap agafar aquell coneixement (sense qüestionar-ho) i passar-ho als nens. Està demostrat que això no funciona. Si ens fixem en el constructivisme podem veure com els nens i les nenes reconstrueixen el coneixement parlant entre ells i entre els mestres.
A les escoles el sistema de paral•leles està sent un sistema de control on normalment la mestra que té el control és la que té menys ganes de treballar i destinar temps a fer més coses per aprofundir en el coneixement dels alumnes.
Equilibri entre rigidesa i llibertat
Els nens acaben sent allò que nosaltres creiem. Si tu creus que un nen es portarà malament, al final es portarà malament. En canvi, si tu canvies i deixes de renyar-lo i castigar-lo constantment probablement aquell nen canviarà la seva actitut.
Una escola democtàtica és aquella que tracta a cadascú segons les seves possibilitats i fa comprendre que no tots podem ser tractats per igual perquè no tots som iguals.
L’important és que els alumnes assoleixin autonomia però per arribar fins aquí no cal ser excessivament estrictes i rígids. Penso que només cal deixar una mica de llibertat a l’alumne i tenir en compte que el més important és que aprengui. Les ordres de tipus militar (seu,calla, seu amb les cames creuades...) fan actuar el mestre com a dictador, creen un ambient tens a l’aula i no sempre funcionen. Així doncs, crec que és important ensenyar educació postural però que això no s’aconsegueix a base de repetir a l’alumne 1000 vegades les normes sinó simplement, cal aconseguir que els alumnes es reflexin en el mestre com a model a seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada